De les beceroles a l’actualitat: jo i les meves llengües, les meves llengües i jo

Per una banda, jo i les meves llengües som el català, el castellà, l’anglès i el francès, beceroles d’italià i de llatí. Per l’altra banda, les meves llengües i jo som les oportunitats que m’han brindat i els avantatges que representen.

Estudianta de tercer de Llengües Aplicades a la Universitat Pompeu Fabra, m’agrada considerar les llengües com éssers vius, una metàfora bonica per aquells que hem decidit projectar el nostre futur cap el món de les llengües.

Em dic Iris Suñer i Esteban i vaig néixer el 24 de setembre del 1992 a Figueres, capital de  l’Alt Empordà. La meva llengua materna és el català i, tot i que el meu segon cognom és d’origen lleonès, amb el meu besavi Alfonso mai vaig parlar-hi en castellà, ja que, va tenir una excel·lent immersió lingüística en un bonic poblet de muntanya, Sant Llorenç de la Muga.

El primer contacte amb la meva segona llengua, el castellà, m’explica la meva mare que va ser a P2 a la guarderia Laboral, on vaig coincidir amb nens i nenes de parla castellana. Un curs més tard, vaig començar la meva escolarització a l’Escola Sant Pau  ubicada al centre de la ciutat i que enguany celebra el seu 80è aniversari. Allà la meva primera senyoreta va ser la Mercè Amat. En aquells moments, el percentatge de castellanoparlants a l’aula era molt reduït però al pati vaig continuar amb la meva descoberta del castellà. També em va ajudar a ampliar el meu vocabulari en castellà la passió pels clàssics de Disney, tot i que contínuament preguntava què diuen?, què vol dir això?, cosa que feia molta gràcia als meus pares. Aquests primers contactes van coincidir amb l’època en la qual ens fa gràcia repetir expressions noves i fer-les nostres.

Dibuix fet a P5 de la meva família

Val a dir que durant aquesta època a casa meva matinàvem molt pel treball dels meus pares i que abans no venia la cangur havia tingut temps d’esmorzar, vestir-me i veure els dibuixos de la televisió francesa, que com jo també començaven d’hora. Així doncs, sense adonar-me'n, vaig començar a rebre input de la llengua francesa que no estudiaria fins a 5è de primària com a segona llengua estrangera a l’escola.

A la meva etapa d’Educació Infantil, vaig descobrir el llenguatge escrit a partir del meu nom i el dels meus companys. Vam aprendre a associar els sons amb les seves lletres, a picar paraules i a usar estratègies lectores per acabar fent un aprenentatge lectoescritpor sempre utilitzant la lletra de pal. Aquí us deixo una de les meves produccions corresponent al primer trimestre de P5. 

Quan vaig començar primària, el castellà ja va entrar a formar part del nostre currículum. En el meu cas a primer l’aprenentatge era més oral que escrit cosa que a segon ja va canviar perquè vam començar a utilitzar llibre de text.

Als 7 anys, els meus pares van decidir que era important que aprengués anglès, idioma que ells no havien tingut oportunitat d’aprendre perquè Figueres era una ciutat per excel·lència francòfona per la proximitat amb França i per les relacions comercials de la ciutat amb la Catalunya Nord. Vaig començar a anar a classes amb un petit grupet de companyes amb la teacher Carol, que es va acabar convertint en la friend Carol perquè vaig seguir amb ella fins a finals de batxillerat, superant diferents exàmens oficials tant de Cambridge com de l’EOI. Quan vaig començar el segon cicle de primària, la meva tutora i mestra d’anglès va ser la Roser Picola a qui recordo com una gran professora i persona. La seva metodologia i dinàmica de classes era molt bona, em sentia motivada i amb ganes d’aprendre tot i que era molt exigent. Gràcies a la Carol i la Roser puc dir que he acabat on sóc perquè van valorar la meva plasticitat en l’aprenentatge de l’anglès.

A cicle superior, vaig tenir la sort de començar francès com a segona llengua estrangera. El mestre Miquel entrava a classe saludant-nos amb entusiasme: Bonjour mes enfants, comment allez-vous?. Ens vam iniciar a la llengua francesa amb petits diàlegs, aprenent vocabulari i cançons com Petit Papa Noël. El vaig reprendre a l’ESO com a optativa i anant a classes particulars tot i que va ser durant poc temps.

Després de l’educació secundària va ser quan vaig veure encara més clar que les llengües i jo ens enteníem molt bé i vaig començar a fer anglès i francès a l’EOI de Figueres. Guardo un molt bon record tant dels professors que vaig tenir durant els dos anys, respectivament, i de la metodologia que utilitzaven. De fet, sempre que he tingut la oportunitat he recomanat l’escola oficial a amics i coneguts, ja que, al tractar-se d’un ensenyament de llengües per adults el ritme és constant i el nivell d’exigència força elevat. La ràtio de les classes de francès no era molt elevada, a diferència de les d’anglès, cosa que em va ajudar a llençar-me a la piscina i parlar en francès sense por.

Bé, com heu pogut observar, de moment, les meves llengües i jo coneixem un sol alfabet, el llatí. I, si he “d’etiquetar-les” segons el MCER, de francès tindria un B2 (tot i que en l’actualitat no tinc cap títol oficial que ho acrediti) i d’anglès un C1 (però tampoc tinc cap títol oficial que ho acrediti). Pel que fa el llatí i l'italià, com deia al principi de l'entrada, les nocions que en tinc són beceroles, atès que, després del batxillerat no he continuat fent llatí i després d'haver fet tres mesos d'aprenentatge formal d'italià tampoc l'he reprès. 

Quin remember tu! Quants records que s'acumulen durant vint anys...

Però com he volgut transmetre amb el títol del meu blog, l’aprenentatge de llengües no té data de caducitat ni edat. El llatinisme sine die vol dir 'sense data' i s’utilitza normalment per fer referència a afers o negociacions sense un termini/data definit. No són les llengües un afer sense un termini definit? Com més llengües i cultures coneixem més ens enriquim i, com a aprenent i amant de les llengües no tanco la porta a aprendre alemany, holandès, rus, xinès o reprendre l'italià...qui sap!