Teories lingüístiques

L’ensenyament és una unitat interdisciplinària, és a dir, és el resultat de la intersecció entre llengua (lingüística), ment (psicologia) i didàctica (pedagogia). Així doncs, no és sorprenent que el ventall de teories lingüístiques per l’ensenyament de llengües sigui un poti-poti d’aquestes branques. Parafrasejant, considero que el fruit d’un bon ensenyament de llengües seria la combinació equilibrada entre llengua i individu(s) (mestre i/o alumne).

Una llengua es pot ensenyar adoptant diferents perspectives (teories), és a dir, mirant-la des d’un angle on l’error és dolent o des d’un altre on l’error no és dolent, sinó que és una mostra d’una cosa que encara no s’ha après però s’aprendrà; des d’una òptica on la sintaxi és una finalitat o des d’una altra on la sintaxi passa a ser una eina, etc.

Continuant el viatge des de les beceroles i fins a l’actualitat, les meves llengües i jo hem viscut gairebé sempre una barreja de teories tant en català i castellà com en anglès i francès. A mesura que a classe es van anar presentant les diferents teories lingüístiques vaig imaginar-me –pels records que em van venir al cap en aquell moment- que per una banda, la meva L1 i L2 s’aproparien més a la gramàtica tradicional i, per altra banda, la L3 i L4 haurien estat més marcades per l’estructuralisme amb pinzellades de generativisme. Evidentment, al recuperar els meus antics llibres de text, llibretes d’espiral de fulls amb quadrícula, dossiers, etc., he comprovat que les primeres intuïcions no estaven mal encaminades.

Primerament, com ja imaginava, la teoria lingüística que defineix l’ensenyament de català i castellà que he rebut durant la meva escolarització és la gramàtica tradicional. Durant el seu aprenentatge la gramàtica, el vocabulari, la sintaxi i la ortografia van tenir un paper actiu mentre que els alumnes vam tenir un paper passiu. Les nostres activitats es basaven majoritàriament en produccions textuals relacionades amb les regles gramaticals i ortogràfiques. Com podeu observar amb les següents mostres, durant l’educació primària fèiem dictats i treballàvem la teoria, la resumíem a la llibreta i l’aplicàvem als exercicis proposats pels llibres de text. Durant la secundària l’anàlisi sintàctic va prendre més protagonisme.

De fet, observant l’índex dels llibres de text de català i castellà de cicle superior, he comprovat que dedicaven un apartat a cada unitat a la gramàtica, el vocabulari i la ortografia.

En segon lloc, crec que l’ensenyament de l’anglès i el francès va ser el producte d’una intersecció de teories. Com en català i en castellà, el sistema de gramàtica tradicional i adquisició de vocabulari han estat i són dos camps que penso que cal cobrir bé per poder formar una base sòlida i poder progressar en la llengua estrangera. No obstant això, l’estructuralisme i la gramàtica generativa també han estat presents en l’ensenyament de la L3 i L4. L’ensenyament s’enfocava a la cobertura de les diferents competències però la comprensió i expressió oral van prendre importància. Mitjançant petits diàlegs a primària i exposicions orals amb suport de murals a secundària, treballàvem la llengua des d’un enfocament estructuralista des del qual “aprendre una llengua significa parlar i escoltar”. També cantàvem cançons i fèiem jocs amb pràctica oral. Qui no ha jugat mai a “Simon says...” o ha cantat “Head and shoulders, knees and toes” ? Més endavant omplíem buits de cançons (a finals de primària i a secundària). I, tot i que aquestes pràctiques són més del tipus estructuralista, la concepció de l’error era més generativista: és fent errors i entenent les correccions com s’aprèn i no penalitzant-los i prou.

La meva experiència com a estudiant d’anglès i francès a la EOI de Figueres recolza aquestes dues teories, ja que, a anglès ens fèiem farts d’escoltar i veure talls de notícies de la BBC i a francès de tot tipus de documentals.També dedicàvem una estona a cada sessió a l’expressió oral i, a vegades, fins i tot ens grabàvem per poder escoltar-nos a casa i autoavaluar-nos. 

Finalment, pel que fa les llengües “beceroles”, durant els tres mesos d’aprenentatge d’italià la barreja de teories va ser semblant a la d’anglès i francès però encara més focalitzat en activitats de comprensió i producció oral. El llatí, per la seva banda, és el model per excel·lència de la teoria de la gramàtica tradicional. Durant els 3 anys que n’he fet la memorització de les declinacions, els casos i les terminacions verbals ha sigut vital així com l’anàlisi sintàctic i la traducció. La civilització, la història romana i la literatura també tenien un paper important (com sabem, aprendre una llengua és entendre’n i interessar-se per la seva cultura).

Us deixo amb un vídeo que trobo molt original i que fa poc vaig veure una classe del PEI de francès (sí, aquest any a falta de classes d'idioma vaig decidir apuntar-m'hi!).