Teories psicològiques

És curiós pensar quants anys portem aprenent i quants anys portem rebent input. Comptant per cursos acadèmics, la majoria de nosaltres (si hem anat a la guarderia) portem dinou anys aprenent a aprendre i coneixent tot tipus de professors que, fins fa poc, titllàvem com divertits, estrictes, creatius...però massa sovint com avorrits. Ara, que disposo de criteri i raonament i, sobretot d’informació teòrica gràcies a l’assignatura d’Ensenyament de llengües, puc parlar en propietat i “entendre” i relacionar com apreníem i quina opinió o record tinc dels docents. Com diu el refrany castellà “dime con quién andas y te diré quién eres”, em disposo a escriure sobre “diga’m quina teoria psicològica segueixes i et diré com concebran els alumnes el seu aprenentatge”.

Començant comme d’habitude amb les dues llengües estrella, el català i el castellà, en general les dues teories que més s’ajusten als diferents professors i a les diferents activitats que recordo són  la conductivista i la cognitivista. Curiosament, hem vist que el paper que juga l’aprenent en aquestes dues teories és ben diferent ja que, a la primera és passiu i es basa a repetir i a la segona és més actiu perquè se’l convida a la reflexió. De fet, crec que l’anglès com la meva tercera llengua també podria incloure’s dins del mateix sac.

Durant l’aprenentatge d’aquestes tres llengües, la repetició ha sigut força present sobretot pel que fa als verbs. En català i en castellà any rere any tocava durant el segon trimestre, si no ho recordo malament, l’època de memorització (o d’empollar) dels verbs per fer un examen oral o escrit. En anglès, quan va ser l’època d’aprendre les “tres columnes” (com en dèiem nosaltres) –present, past simple i participle- dels verbs irregulars tampoc van faltar els exercicis d’emplenar un buit a una de les columnes o de fer la tirallonga en veu alta si el professor t’assenyalava. També recordo que a primària, amb la professora de castellà, la Menchu, vam aprendre les preposicions a partir d’una canterella, com aquell que aprèn les taules de multiplicar.

Malauradament, l’ensenyament de català, castellà i anglès era totalment programat i es basava gairebé sempre en explicacions gramaticals i bateries d’exercicis. De fet, quan a anglès fèiem exercicis de buits que s’havien d’omplir amb diferents temps verbals, enlloc de ser capaç de reflexionar i saber explicar perquè hi anava un temps i no un altre, no ho sabia fer ja que, em basava amb pistes més aviat teòriques i per intuïció. Afortunadament, a mesura que he anat madurant lingüísticament i la porta de la reflexió s’ha obert, aquesta mancança s’ha quedat en una anècdota.

A l’institut, les coses ja van canviar, i el cognitivisme va guanyar terreny. Recordo que tant a català com a castellà (i no tant freqüentment en anglès) ens van ensenyar que escriure és un procés i que abans de posar-nos a redactar hi ha d’haver un conjunt de fases (pluja d’idees, esborrany i producció). L’anàlisi sintàctic, com vaig comentar a l’entrada anterior, va prendre molta importància durant la secundària i el batxillerat així com els exercicis de reflexió que tenien com objectiu, per exemple, saber trobar la idea principal d’un text potenciant la capacitat de síntesi.

Pel que fa la meva quarta llengua, el francès, m’agradaria focalitzar-me en la meva experiència a l’EOI perquè considero que és on he après a estimar-me aquesta llengua. Com he comentat anteriorment, la meva experiència com a aprenent de francès durant dos cursos a l’EOI de Figueres és molt positiva. Crec que les dues professores que vaig tenir, la Mia i l’Estelle, eren properes al constructivisme i a l’humanisme. Els aprenents adoptàvem un rol actiu i treballàvem en parella, ens ajudàvem i construíem significats. És a dir, la majoria d’activitats es basaven en l’aprenentatge cooperatiu sempre guiat prèviament per la professora i la temàtica del dia. La Mia, pel que fa el tractament de l’error, era més aviat cognitivista perquè ens encoratjava a reflexionar sobre els errors comesos a les redaccions ja que, simplement els marcava segons si eren ortogràfics, gramaticals, de vocabulari, etc. i ens demanava que busquéssim la solució a casa per fer una segona entrega amb les noves aportacions.

Per concloure, a l’escola també vaig tenir una experiència de caire humanista. Durant el segon cicle de primària, una vegada al trimestre, la professora presentava un poema i els aprenents l’havíem d’estudiar a casa per recitar-lo davant de la classe. Aquesta pràctica, tot i que es basa en la memorització, destaca la sensibilitat i emocions de les persones. Un dels poemes que vam aprendre va ser la Canción del pirata de José de Espronceda (no tot sencer, no us espanteu!).

Canción del pirata, José de Espronceda