És curiós
pensar quants anys portem aprenent i quants anys portem rebent input.
Comptant per cursos acadèmics, la majoria de nosaltres (si hem anat a la
guarderia) portem dinou anys aprenent a aprendre i coneixent tot tipus de
professors que, fins fa poc, titllàvem com divertits, estrictes,
creatius...però massa sovint com avorrits. Ara, que disposo de criteri i
raonament i, sobretot d’informació teòrica gràcies a l’assignatura
d’Ensenyament de llengües, puc parlar en propietat i “entendre” i relacionar com
apreníem i quina opinió o record tinc dels docents. Com diu el refrany castellà
“dime con quién andas y te diré quién eres”, em disposo a escriure sobre
“diga’m quina teoria psicològica segueixes i et diré com concebran els alumnes
el seu aprenentatge”.
Començant comme d’habitude amb les dues llengües estrella, el
català i el castellà, en general les dues teories que més s’ajusten als
diferents professors i a les diferents activitats que recordo són la conductivista i la cognitivista.
Curiosament, hem vist que el paper que juga l’aprenent en aquestes dues teories
és ben diferent ja que, a la primera és passiu i es basa a repetir i a la
segona és més actiu perquè se’l convida a la reflexió. De fet, crec que
l’anglès com la meva tercera llengua també podria incloure’s dins del mateix
sac.
Durant
l’aprenentatge d’aquestes tres llengües, la repetició ha sigut força present sobretot pel
que fa als verbs. En català i en castellà any rere any tocava durant el segon
trimestre, si no ho recordo malament, l’època de memorització (o d’empollar)
dels verbs per fer un examen oral o escrit. En anglès, quan va ser l’època
d’aprendre les “tres columnes” (com en dèiem nosaltres) –present, past simple i
participle- dels verbs irregulars tampoc van faltar els exercicis d’emplenar un
buit a una de les columnes o de fer la tirallonga en veu alta si el professor
t’assenyalava. També recordo que a primària, amb la professora de castellà, la
Menchu, vam aprendre les preposicions a partir d’una canterella, com aquell que
aprèn les taules de multiplicar.
Malauradament,
l’ensenyament de català, castellà i anglès era totalment programat i es basava
gairebé sempre en explicacions gramaticals i bateries d’exercicis. De fet, quan
a anglès fèiem exercicis de buits que s’havien d’omplir amb diferents temps
verbals, enlloc de ser capaç de reflexionar i saber explicar perquè hi anava un
temps i no un altre, no ho sabia fer ja que, em basava amb pistes més aviat
teòriques i per intuïció. Afortunadament, a mesura que he anat madurant
lingüísticament i la porta de la reflexió s’ha obert, aquesta mancança s’ha
quedat en una anècdota.
A l’institut,
les coses ja van canviar, i el cognitivisme va guanyar terreny. Recordo que tant a
català com a castellà (i no tant freqüentment en anglès) ens van ensenyar que
escriure és un procés i que abans de posar-nos a redactar hi ha d’haver un
conjunt de fases (pluja d’idees, esborrany i producció). L’anàlisi sintàctic,
com vaig comentar a l’entrada anterior, va prendre molta importància durant la
secundària i el batxillerat així com els exercicis de reflexió que tenien com
objectiu, per exemple, saber trobar la idea principal d’un text potenciant la
capacitat de síntesi.
Pel que fa
la meva quarta llengua, el francès, m’agradaria focalitzar-me en la meva
experiència a l’EOI perquè considero que és on he après a estimar-me aquesta
llengua. Com he comentat anteriorment, la meva experiència com a aprenent de
francès durant dos cursos a l’EOI de Figueres és molt positiva. Crec que les
dues professores que vaig tenir, la Mia i l’Estelle, eren properes al constructivisme i a l’humanisme. Els aprenents
adoptàvem un rol actiu i treballàvem en parella, ens ajudàvem i construíem
significats. És a dir, la majoria d’activitats es basaven en l’aprenentatge
cooperatiu sempre guiat prèviament per la professora i la temàtica del dia. La
Mia, pel que fa el tractament de l’error, era més aviat cognitivista perquè ens
encoratjava a reflexionar sobre els errors comesos a les redaccions ja que,
simplement els marcava segons si eren ortogràfics, gramaticals, de vocabulari,
etc. i ens demanava que busquéssim la solució a casa per fer una segona entrega
amb les noves aportacions.
Per
concloure, a l’escola també vaig tenir una experiència de caire humanista. Durant el segon
cicle de primària, una vegada al trimestre, la professora presentava un poema i
els aprenents l’havíem d’estudiar a casa per recitar-lo davant de la classe.
Aquesta pràctica, tot i que es basa en la memorització, destaca la sensibilitat
i emocions de les persones. Un dels poemes que vam aprendre va ser la Canción del pirata de José de Espronceda (no tot sencer,
no us espanteu!).

la canción del pirata és aquella de "con die cañones por banda, viento en popa a toda vela..?" jo em vaig memoritzar aquets poema tamé, tot i qu eno tot, òbviament. ehehe. Encara me'n recordo. Deu n'hi do, has viscut moltes teories no? està béque hagis pogut experimentar un aprenentatge més basat en l¡'humanisme en ocasions on desenvolupaven valors més relacionals i "humans" (valgui la redundància.
ResponEliminaLa repetició de poemes, preposicions i verbs també la recordo com una etapa molt pesada tot i que útil depenen en quines coses. Després la memorització també va ser l'estrella del meu ensenyament de llengües com tu dius el vocabulari i algunes estructures ens les feien aprenendre a base de memoritzar-les, i també d'acabar-les avorrint.
ResponEliminaJo també tinc molt bona experiència a les EOI, només hi he anat un any però m'ha encantat.
ResponEliminaQuina gràcia la Canción del pirata, jo encara em sé de memòria la primera part!
Quina gràcia el de la canción del pirata jo no la vaig fer mai a classe, però me la vaig aprendre perquè a l'Institut sí que tenia amics que se la sabien i d'anar-la dient com a mínim em sona.
ResponEliminaI la meva experiència durant l'època de primària va ser molt semblant a la teva, molta molta repetició,era igual si cançons, poemes, preposicions, verbs i fins i tot les taules de multiplicar.
Al llarg d'anar a classe hem vist com les teories que hem experimentat han anat canviant crec que cap a al mateix camí, tots partim de teories conductives i hem acabat amb teories constructivistes.
Continuo veient experiències semblants a la meva... les mateixes maneres de fer i les mateixes activitats! Curiosament a l’EOI també he viscut una de les millors experiències en l’aprenentatge de llengües. Veient aquests resultats, potser es podria exportar a altres àmbits educatius? M’ha fet gràcia el teu comentari del poema que vas memoritzar. Quan ho llegia he recordat que jo també vaig memoritzar un poema, l’àguila, d’en Josep Carner. Fins i tot el vaig recitar a Catalunya Ràdio en una visita que vam fer per un projecte de classe!
ResponElimina