Metodologies. Teories pedagògiques.

Si a l’entrada anterior comentava les teories psicològiques i com em sentia com alumna en funció de la teoria que havia “patit”, avui faré un feedback de les teories pedagògiques que recordo haver viscut. Quina o quines actuacions han predominat durant el meu aprenentatge de llengües? Quines metodologies d’ensenyament de llengües he experimentat?

Malauradament, i sent realista, tant pel català com pel castellà, sempre he experimentat una única proposta, la del mètode gramàtica-traducció. No obstant això, fragmentaria aquest clúster en, per una banda, gramàtica, pel castellà i el català, i per altra banda, traducció pel llatí. Per la L1 i la L2 aprendre la varietat formal, i aprendre-la bé, i llegir i treballar la literatura d’elit eren els dos objectius principals. L’ensenyament d’ambdues llengües, durant l’escolarització primària i posteriorment secundària, tenia com a base la memorització d’ítems variats i l’explicació de la gramàtica. Sovint una explicació abstracta que s’acabava entenent a base de pràctica (i a base d’errades penalitzades...)i no pas per haver fet “teva” la teoria. Recordo més d’un “còpia 50 vegades aquesta paraula”, una paraula on havia comès una falta ortogràfica. No recordo haver fet cap exercici de traducció del català al castellà o a l’inversa, però ja vaig descobrir que això ho reservaven pel llatí! Com a estudiant d’aquesta llengua morta durant 3 anys, puc concloure que és l’exemple per excel·lència del mètode de gramàtica-traducció. Una llengua que durant molts anys aportava prestigi a qui la dominava i de la qual en guardo un molt bon record (potser també perquè la meva professora, la Gurutze, ens transmetia el seu entusiasme per les llengües clàssiques). És contradictori oi? Sembla que aquest mètode hauria de ser ben avorrit i, en canvi, fer traducció i memoritzar aspectes del llatí no em va causar cap trauma! Bromes a part, les lectures obligatòries de català, castellà i llatí que fèiem a l’institut sí que van dificultar una mica l’existència per nivell de llengua...com molestaven les explicacions per aclarir termes a peu de pàgina oi?

Llibres de lectura

Ara, com a cada entrada, arriba el moment de reflexionar sobre les llengües estrangeres. I, com cada cop, es fa difícil definir-les acadèmicament. M’agradaria poder explicar que tant per anglès com per francès he rebut un ensenyament basat principalment en un enfocament oral i situacional i de mètode directe però malauradament la gramàtica, el vocabulari i les activitats d’emplenar buits (mai fallen) van ser presents durant tota l’educació secundària i el batxillerat. Estic contenta però, que en dues ocasions (a segon i a quart d’ESO) l’Anna i en Josep, els meus professors d’anglès, van barrejar el mètode tradicional amb l’enfocament oral i situacional i l’audiolingual. A les llibretes he trobat des de dictats (activitat comunicativa) fins a traduccions de frases (mètode traducció); des d’exercicis d’emplenar buits i redaccions pautades (mètode gramàtica) fins a resums d’exposicions orals dels companys de classe (enfocament comunicatiu). De fet, he trobat que amb en Josep vam fer exposicions orals per parelles d’un tema interessant i si pogués ser desconegut pels companys per exposar-lo a classe (a més a més de ser una activitat comunicativa, podria tractar-se d’un aprenentatge cooperatiu, no creieu?).

Infinites activitats de conjugar verbs

Una mica de vocabulari

A les classes d’anglès extraescolar, la Carol, tot i que el vocabulari jugava un paper important (durant els primeres anys en fèiem llistes per ordre alfabètic com podeu veure a la fotografia), l’enfocament comunicatiu i l’oral i situacional eren els que predominaven. Evidentment, el fet de ser un grup petit facilitava molt poder dur a terme aquest tipus d’activitats. De fet, realment l’objectiu de la Carol segurament no es desviava de la idea que “l’aprenentatge d’una llengua es tracta d’aconseguir la finalitat que tu vols” perquè ens incentivava a fer-ne un ús oral, a perdre la por, inclús una vegada ens va visitar la senyora a casa de qui ella quan era petita havia fet una immersió directe, la Wendy, amb qui encara mantenia i manté el contacte.

Llibretes de vocabulari

Durant el batxillerat, a francès la Lydia seguia força el mateix patró que acabo de descriure per l’anglès a l’institut. Fèiem una mica de tot però la gramàtica i el vocabulari sempre tenien força pes. No obstant això, a diferència dels altres docents, ella era nadiua i per tant, les nostres orelles van agrair molt la immersió a petita escala que fèiem dues (o tres, ara no ho recordo) vegades per setmana. Però, vaja, de mètode directe a l’escola i a l’institut, poca cosa per no dir res.

Quan vaig tenir la oportunitat per primera vegada de fer una bona immersió lingüística va ser l’any 2008 (just l’estiu abans de començar primer de batxillerat) quan vaig fer una estada de tres setmanes a Canterbury (Anglaterra). Era la primera vegada que sortia sola a l’estranger i que m’havia d’enfrontar a l’anglès real. Vaig estar amb un matrimoni, la Maureen i en Marvyn, que em van ajudar a sentir-me còmode quasi des del primer dia, parlaven de manera molt entenedora i a  més a més s’interessaven molt pel que fèiem a l’escola on feia el curset d’estiu i sobre la vida a Catalunya, és a dir, donaven peu al diàleg i a una immersió més rica.

Canterbury

L’any següent, vaig fer la meva segona immersió però aquest cop en italià. El meu institut tenia un conveni d’intercanvi amb un institut de Bèrgam (una bonica ciutat a menys d’una hora de Milà) i els estudiants que vam voler/poder vam acollir durant una setmana un noi o noia italià a casa i uns mesos més tard vam fer el mateix procés però a l’inversa. Amb aquest intercanvi no només estàvem immersos a l’italià (perquè al final vam acabar “xapurrejant” més en italià que no pas fent servir l’anglès com a llengua de conversa) sinó també a la cultura, la gastronomia i els costums familiars italians.

Bèrgam

Finalment, com tots els meus companys, durant el primer trimestre del segon any de grau vaig fer una nova immersió lingüística, aquest cop a Londres. Evidentment, després de passar aquests mesos vivint i pensant en anglès, he acabat defensant (cosa que ja defensava abans) que la millor manera d’aprendre una llengua és sense cap mena de dubte estant en contacte directe amb les persones que parlen aquella llengua. La conversa al natural i amb persones que siguin nadiues és de vital importància.

London